El jurat del Premi Senyera d’Arts Visuals 2019 ha triat l’obra ‘0 40 60 80 120 220 400 500 600 800 1000 1500 2000 5000’, de l’artista Guillermo Ros Lluch com a guanyadora de l’edició d’enguany. Es tracta d’una escultura de marbre rosa extret en una pedrera portuguesa que l’artista ha «trossejat» en diverses peces i tornat a unir d’una manera característica.
El premi està dotat amb 12.000 euros, i el jurat ha estat format per Maribel Doménech, catedràtica del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles arts de la Universitat Politècnica de València, en representació de la regidora de Cultura, Gloria Tello; Laura Silvestre, vicedegana de la Facultat de Belles arts, a proposta de la Facultat de Belles arts; Álvaro de los Ángeles, comissari i crític d’art, per part de l’Institut Valencià d’Art Modern; Sonia Martínez, coordinadora de programes públics de Bombes Gens, i Irene Ballester Buhigues, gestora cultural i membre de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art.
Com a obres finalistes del certamen han sigut seleccionades “Sin título”, de Francisco José Cabero Gámiz; “Fosques”, de Manuel Enrique Gil Labrandero; “Como otro gallo en el cobertizo”, de Diana Lozano i Álvaro Jaén; “South”, de Carles Romany Giner; “Sin título”, de María Tena Torres; “Liquen 1929”, de Francisco Vila Guillem, i la que finalment ha sigut la guanyadora, “0 40 60 80 120 220 400 500 600 800 1000 1500 2000 5000”, de Guillermo Ros Lluch, que, com és habitual, passarà a formar part de les col•leccions municipals.
El jurat ha valorat la creativitat, el grau d’elaboració, la innovació, l’originalitat, l’interés de l’activitat i projecte i la qualitat tècnica i artística. L’autor descriu la seua obra com «les restes d’un procés de treball llarg i fatídic en què s’ha perdut temps i salut. Sempre intentant superar el nivell malgrat les adversitats. De 0 a 5000. La deterioració i l’erosió són cada vegada major. Amb tot, arribat a un punt, el resultat estètic final ja ni importa ni es desitja. El més digne és fer esment a la capacitat d’aguant «in crecendo». Per això, de la tona i mitja de marbre extreta en una pedrera portuguesa, ara només queden els fragments testimonials d’un desgast. Una erosió que ha donat lloc a la pèrdua del valor mineral del material per a convertir-se en presència orgànica en forma de trossos de cos trossejat».
